L’H2030 ens aporta una nova mirada sobre l’educació en un món globalitzat i una nova arquitectura dels espais escolars ajudarà a desenvolupar les noves propostes pedagògiques.
Una mirada enrere
Si fem una ullada enrere, observem que el mètode d’educació tradicional té els seus orígens a l’Europa del segle XVII quan va néixer el dret universal a l’educació. Va ser aleshores quan va sorgir la necessitat de crear nous espais educatius, l’organització dels quals es basava en la successió d’aules idèntiques que conformaven espais privats. Tal com recull Furió, per Trilla i Puig, les aules eren espais rectangulars amb taules i cadires alineades en files orientades cap a la pissarra i la tarima del mestre donat que en aquest model el mestre és el centre, té el poder i transmet el coneixement de manera vertical i uniforme (tothom ha d’aprendre i fer el mateix). En aquesta aula tradicional es facilita el treball individual, però la pròpia distribució coarta les interaccions horitzontals. El resultat són espais estàtics que no varien al llarg del curs, on els alumnes tenen un lloc concret assignat, eliminant així tota possibilitat de moviment.
A l'actualitat
Ja a l’actualitat, les noves propostes metodològiques, centrades en infants i estudiants, proposen nous punts de vista en què els espais tenen molt a oferir en el procés d’aprenentatge. Les noves propostes van lligades a noves arquitectures concebudes des d’una mirada pedagògica on els espais es creen per generar accions connectades amb l’experiència, la cooperativitat, la pluralitat per a l’aprenentatge significatiu.
Hi ha autors, com Hertzberg, arquitecte holandès del segle XX, qui considera l’escola com una ciutat o microcosmos formada per llocs interrelacionats, i presta molta atenció als espais fora de les aules, configurant uns espais que permeten el comportament social. En aquestes ciutats apareixen espais centrals que són flexibles, multifuncionals i capaços de fomentar la convivència i les connexions entre usuaris.
A les escoles Reggio Emilia es considera l’ambient com a tercer educador i es tracta l’espai en coherència amb el projecte educatiu. Es veu l’escola com una entitat orgànica i unitària on els espais permeten l’experimentació, el descobriment i faciliten les interaccions socials.
Noves propostes que reformulen les aules
Tots els espais s’organitzen entorn a la “plaça” que és un espai central ampli on es bolquen els principals espais de l’escola i s’estableixen relacions i interaccions socials entre els usuaris.
Aquestes noves propostes metodològiques redibuixen i reformulen les aules. Es trenquen els seus límits a través de la transparència i es planteja l’eliminació dels límits estrictes entre els espais públics i privats, tot generant un diàleg entre privacitat (aula) i col·lectivitat.
L’arquitectura escolar va evolucionant al llarg de la història de la mà de les innovacions pedagògiques i es van creant nous espais per a una nova educació.
